Es van conèixer al Carrer Wellington la primavera del 85

La majoria ens vam conèixer al carrer Wellington de Santa Marruga del Priorat, en un matí primaveral, d’aquells que l’aire curiosament fa olor a cafè tot el dia. Hi havia un bar en aquest poble bastant peculiar on a mi m’agradava anar hi a vegades. Els altres membre de l’equip,ens havíem anat coneixent de diferents maneres. La Carmina era una artista conceptual que havíem trobat a Sant Francisco en un partit de basebol, el Paco el vam ajudar a salvar se en un accident de cotxe a Rotterdam , el Marcus simplement un dia va aparèixer pel meu despatx , el Jonnhy estudiava amb mi a l’institut, fumàvem porros junts des dels tretze aproximadament al pati de l’escola i la Roberta la vaig conèixer en un Camping a Granada. Haig de dir que va ser idea meva adjuntar-nos ,però jo crec que era més una cosa del destí que ens acabéssim reunint per aquell treball. Les estrelles estaven alineades per què es produís una cosa així. L’equip era esplèndid sens dubte, havia reunit no només bons amics meus, sinó persones amb facultats gaire bé sobre humanes amb qui n’estava segur que acabaríem generant una exposició històrica. El primer que vam fer, un cop reunits, va ser copiar aquella de pel.licula del Taratino. Ens vam posar noms inventats . Jo era el Senyor Marró, el Gregory era el Senyor Verd Poma, la Samantha era la Senyora Blau Cel , el Jordi el Senyor Goscomfuig i així ens vam anar batejant d’un en un. Desprès, la idea era que anéssim decidint tot en grup. Peró per les dificultat comunicatives vam decidir canviar de mètode, vam decidir que cadscun fes el que volguès i ja aniríem trobant nexes comuns. Al començament no entenien massa el sistema de treball que jo els hi havia proposat. De fet no sé ni si l’entenia jo. Peró tenia una visió en el meu petit cap i vaig decidir seguir-lo curiosament. la metodologia que proposava era caòtica i complicada. Però pel tipus de feina que teníem entre les mans crec que només es podia fer d’aquella manera. Normalment no sabíem què estàvem fent ni perquè ni per a qui però igualment tiravem endavant. Quan els membres es desanimaven per la falta de direcció a mi em tocava dir: “confia en mi sé el que estic fent, el projecte avança” per molt que no n’estava gens segur. Peró aquesta era la idea d’aquella expedició, anàvem a les segues i una mica sense rumb i això ho intentava transmetre encara que no sempre era fàcil. Suposo que podrìem parlar de que es necessitava un cert grau de confiança i de fè en el projecte, però no m’ho havia planteijat massa així. S’anava produint coses que no sabíem ni què en feríem, però jo sabia que en algun moment tot allò tindria sentit i que les coses s’anirien colocan en el seu lloc. Bé i sinó com a mínim ens ho havíem passat bé fent ho. Recordo quan el Narcìs i el Bob van gravar un vídeo sobre les batalles de Noruega amb estris de la seva cuina. Jo no entenia res, ni què tenia a veure amb la resta de l’equip ni amb el nostre treball en general però era bonic i crec que d’això es tractava justament el nostre projecte. No parlo de fer coses boniques sinó de fer coses i desprès ja veuríem que en féssim. Crear un espai on la llibertat era un punt fonamental n’era una mica l’objectiu crec. Suposo que la idea era generar un espai de llibertat on les relacions afectives no només tenien cabuda sinó eren el lligam principal. Bé ,si ho vam aconseguir no ho sé, però com a mínim ho vam intentar.